Pur teatre

Són retalls de temps que componen una vida, moments lligats però amb alè propi, que tenen un espai i uns protagonistes. Són capítols d'una vida amb principi i fi: la infància, el col•legi, l’institut, l'adolescència, les sortides, els trenta, l'empresa. Poden ser drames, comèdies, tragèdies, històries eròtiques, infantils, mudes, socials o compromeses, hi ha de tots els tipus. De vegades, aquests episodis configuren una sèrie ridícula a l'estil d'una espanyolada dels cinquanta, o són de gran qualitat, o potser tenen un aire intel•lectual tipus Dogma, fins i tot n'hi ha que només busquen l'èxit comercial. En un mateix episodi pot haver-hi una sola trama o diverses, independents o relacionades que transcorren en temps seqüencials o paral•lels. Les nostres vides són mosaics de capítols que componen una sèrie. Normalment s'identifiquen pels seus protagonistes dels quals sempre ets l’actor o actriu principal.
De tant en tant, topo amb algun actor secundari d'un episodi anterior meu ja desclassificat i oblidat, o amb l'actriu principal d'una sèrie de la que vaig formar part. En qualsevol cas, no m'agrada la indiferència gratuïta dels que menyspreen les seves sèries visceralment. Em desagraden els que cremen les seves filmoteques i no reparen en els seus actors i actrius, oblidant grans actuacions de les que estem tan orgullosos. Sens dubte, tots conservem el nostre Book d'actors i actrius en els nostres records. Alguns li afegeixen la sofisticació mitjançant eines cibernètiques com el Facebook.
És tradició imposada per aquestes dates fer recompte de les nostres sèries. És commovedor veure com certs protagonistes acoloreixen les seves antigues sèries en blanc i negre i les eleven a un nivell quasi sagrat. És temps de repassar la nòmina emocional dels nostres actors i actrius actuals i liquidar contractes dels que no se saben el paper o se’l saben massa bé. Són dies idonis per repassar el guió, intercanviar papers, refinar la fotografia, replantejar els escenaris, contractar més extres i també, perquè no, preveure un final feliç. És desig comptar amb grans actors i actrius per a les nostres sèries, que estiguin ben pagats amb grans quantitats d'amor o d’altres gratificacions no tan dignes, perquè una sèrie sense secundaris pot convertir-se en un tràgic monòleg. En qualsevol cas, sempre esperem l'aplaudiment del públic o en el seu defecte uns quants xiulets que almenys ens facin sentir vius, total, és pur teatre.

La mà invisible

No hem necessitat cap reflexió revolucionària per adonar-nos que el sistema capitalista no funciona. La pròpia experiència econòmica està demostrant que és un sistema frustrat, en absolut perfecte i si ens situem amb una certa perspectiva històrica podem afirmar que el nostre futur és incert. El sistema ens pot abocar a l’abisme de la pobresa econòmica mundial.

La principal causa de les crisis econòmiques, en general, és la separació efectiva entre economia fictícia i real. L’economia fictícia es basa en l’especulació, producte inevitable de la borsa i els artificis financers i la economia real és la productiva, la dels productes reals i tangibles. Aquesta separació s’agreuja quan la primera assoleix un grau d’especulació tan alt (bombolles financeres i immobiliàries) que no té res a veure amb l’economia real. Per exemple, quan una empresa assoleix un valor desorbitat en borsa que no correspon amb la realitat, o quan els bancs presten diners a persones per comprar propietats el preu de les quals és irreal. La caiguda de l’economia financera causa la inevitable caiguda de l’economia real i provoca que moltes empreses presentin expedients de regulació d’ocupació i a major atur menor consum privat i a menor consum, menor producció i així entrem a una espiral difícil de sortir. En aquest sentit, alguns economistes demanen un augment del consum, sobretot als qui tenen feines estables.
Paradoxalment per sortir de la crisi cal consumir, però en èpoques de crisi és molt difícil per raons obvies. Però no només cal consumir en èpoques de crisi, sinó que el mercat demana consumir sempre i quant més millor. I aquest és el segon gran error del sistema capitalista, el creixement de la demanda del consum provoca inevitablement l’esgotament i destrucció dels recursos naturals. A més i no menys important redueix a l’ésser humà a un ésser consumista.
Òbviament dins del sistema capitalista mai no podrem controlar la separació entre economies, els recursos tampoc no són il·limitats i moltes persones comencen a estar fartes de ser només consumidores.

El sistema està esgotat i hem d’actuar, primer, reflexionant sobre el nostre paper en la societat i després actuant amb valentia i coratge per canviar nostra relació amb ell. Exemples són les recerques de noves formes de consum, noves formes de feina o nous plantejaments econòmics com el decreixement, concepte que defensa la disminució de la producció econòmica amb l’objectiu de establir una nova relació entre persona i natura i entre les pròpies persones. Reflexions i accions que no volen destruir el sistema, ans al contrari, canviar-lo

En qualsevol cas, tots som responsables del que està passant i sinó que s’ho preguntin ja no als qui aquest Nadal no viuran dignament, respecte als esquemes de la nostra societat occidental, perquè han perdut la feina, sinó als que es moren de fam i això no és demagògia, és brossa que amaguem sota de la catifa del sistema, la nostra catifa.

Oh ZOOM, el meu ZOOM!

Com el professor Keating al Club dels Poetes Morts, el festival ZOOM d’Igualada em va proposar que pugés a una taula per canviar de perspectiva, per veure, conèixer, imaginar i sentir de forma diferent. Doncs bé, així fou. Durant alguns dies em vaig deixar portar, no pujant a una taula sinó assegut en una butaca a l'Ateneu. De la mà del ZOOM, el meu capità, vaig recórrer laberints de passions, emocions i vivències que emanaven de magnífics telefilms. Vaig sortir de copes amb gats pel barri. Vaig conèixer veïns i problemes, amics i esperances i els vaig demanar Comida para gatos per als gossos del barri. Em vaig trobar amb un pianista de mans fines que trossejava cossos i vessava sang per cobdícia. Vaig tenir por de la condició humana i vaig veure com Las manos del pianista també poden ésser peus de porc. Vaig aprendre un codi meravellós, 11 significa ets preciosa, 12 t’estimo (12 heisst: ich liebe dich) i 10 imagina que l’amor sorgeix en una negra nit de la història de víctimes i torturadors. Vaig acariciar l’anhel de justícia en una cacera (La Traque) que respongués pels morts del nazisme. Vaig conèixer El mirall que abraçava records horribles de l’ànima humana i vaig ensopegar amb un altre que deformava la realitat de manera esperpèntica i vaig vestir el meu crani privilegiat amb Las galas del difunto. Vaig viure somnis infantils de noms estranys com Marameo que retornen a la maduresa i es mereixen reviure més enllà de la serietat adulta. Vaig assistir a la metàfora de la construcció europea, a la llavor de la convivència dels pobles en una arca de Babel (L'Arche de Babel). I no només això, sinó que vaig presenciar debats televisius, a vegades interessants, altres intel•lectuals, discursos emocionants, opinions i manifestacions culturals sense mediacions. Imagineu-vos doncs, quanta vida he vist! I és per això que quan finalment vaig baixar de la taula o em vaig aixecar de la butaca, vaig aplaudir amb passió i agraïment. Gràcies ZOOM pel viatge, per l’experiència. Espero que et tractin bé, que t’estimin i que no t’oblidin perquè et necessitem, i molt.

7 segons

La mare plorava i suava quan el metge li va indicar que empenyés amb totes les seves forces. El pare, al seu costat, li donava suport amb la mirada i li demanava que fos valenta. Inevitablement ella va recordar el viatge que fa temps els va portar a aquesta terra promesa, va recordar els mateixos sentiments de temor i esperança que els van ennuegar en una gèlida nit, i que ara es repetien en un quiròfan impol•lut d'un nou hospital comarcal. El part era complicat. Un crit contundent va ser el pròleg al naixement del fill esperat. La brutícia pròpia del nadó no deixava entreveure la pell negríssima que sospirava ressaltar sobre les bates de les infermeres. Durant els primers set segons la nena va ser solament nena i no sabia res de sexe, races, religions, creences, llengües, estats o fronteres, només sabia que volia viure. Des del setè segon va començar la seva vida social amb la recol•lecció d'estímuls externs, entre ells la ganyota d'indiferència d'un metge sobrat de ràbia i amb excessiva paranoia pàtria, però també la mirada tendra d'una llevadora, l’abraçada vital de la seva mare o la mà tremolosa del seu pare. La nounada va començar a assimilar els seus propis prejudicis, molt llunyans dels que, en ocasions, avoquen els seus pares a la discriminació. Solament durant els primers set segons tots som absolutament iguals i sense prejudicis. La nena va néixer a un lloc i un temps concret i potser no va tenir sort. Si hagués estat blanca seria rica i set anys més tard seria molt feliç, o no, i tres dècades més treballaria en una multinacional i tindria un adossat i tres nens, o no. Però, el cas es que era dona, negra, musulmana, immigrant i pobre. Ho tenia tot. Tanmateix, encara no ho sabia, si més no durant aquests primers segons just abans de la mirada indiferent del metge i de sentir una música llunyana que deia: It's not a second, but seven seconds away, just as long as I stay, I'll be waiting...
De vegades hauríem de retrocedir a aquests primers segons de vida per poder comprendre els altres sense prejutjar-los. Tots som productes del nostre entorn que ens trobem al néixer i que no triem. Són set segons on tots som iguals i lliures.

Preparats, llestos...ja !

Existeixen persones que volen situar-se en el cinc pelat, no busquen l’èxit, ni els interessa, no volen complicar-se l’existència ni malgastar-la buscant un resultat que no desitgen, no volen sobresortir sota els paràmetres de la nostra societat que critiquem però acceptem, i no tenen aquesta voluntat de ser competitius ni volen arribar a ser els millors. Tanmateix, crec que ens equivoquem en titllar-los de mediocres. Paradoxalment, la veritable mediocritat se situa en la voluntat de voler ser els millors. Tots volem ser els millors i per tant tots som mediocres en aquest aspecte. Competim per aconseguir uns objectius, els propis de la societat actual, principalment riquesa, fama, poder i altres bajanades. La majoria ofeguem aquests objectius en el nostre subconscient i no volem reconèixer-los, per exemple, podem dir que volem un cotxe o un pis nou i millor, però no ens agrada que ens diguin que volem ser més que el veí. A tots els àmbits de la societat, la competitivitat es basa en la mentida, disfressada d’especulació en el món financer, d’enganys en el món laboral, i moltes vegades simplement d’hipocresia. Avui, la crisi econòmica i l’enfonsament de l’economia de mercat són clarament dues conseqüències d’aquesta competitivitat salvatge basada en la mentida i l’especulació. La perversitat de la competitivitat radica no només als objectius sinó també als mitjans; especulo per ésser ric, sóc fals per ascendir a la meva empresa o menteixo per conservar el poder. Davant d’aquest panorama cada vegada més persones no volen competir amb ningú ni alimentar llurs vanitats, viuen sense cap afany d’ésser més rics, ni més poderosos, ni més famosos, simplement volen fer les coses bé. En aquesta difícil actitud resideix l’eina més poderosa per ser millor persona i no respecte als altres, sinó respecte a un mateix i alhora la millor persona possible que poder oferir als altres. La universalitat d’aquesta actitud obre la possibilitat de construir un altre món diferent i segurament millor. Us envejo.

Fill d'Igualada

L’altre dia gairebé no el vaig reconèixer a la plaça de Cal Font. Caminava ràpid amb la mirada perduda en el buit del seu món. Els seus ulls estaven enfonsats en els ossos angulars de la cara desfigurada. Semblava un zombi pudorós lliscant com una serp entre joves amb serrell i wonderbrá a l’ús. Portava una bossa de plàstic igual que una adolescent porta la seva bossa estampada d’ossets molt tendres. Quelcom valuós portaria, potser ampolles de plàstic, quincalles o simplement merda. El seu cos, sense massa muscular, sospirava per obtenir aliment venal, la seva fam denotava tristor i mort. Trenta anys abans era tot vida, un nen feliç que jugava a la baldufa als carrers d’un barri amb nom de mare de deu, com molts barris miserablement obrers. Formava part del paisatge dels anys setanta, edificis malalts, bars bruts i carrers sense asfaltar com els somnis inacabats dels seus veïns emigrants, humils somnis i humils esperances posades en els seus fills. Va créixer a l’ombra d’aquesta ciutat, entre iguals i cotons per netejar les agulles del plaer i finalment, com una gota més, va caure en la freda terra de la desesperació. Va perdre tota il·lusió i ningú no el va estimar mai més. Ara el futur ja és realitat i es presenta cruel i inhòspit per a un supervivent entre perdedors morts i oblidats. A la seva ment no caben records infantils que puguin almenys tapar l’ansietat de la seva ànima. Em va mirar fugaçment però no em va reconèixer. M’hagués agradat dir-li que el recordava, parar el món i que tornés a néixer en un de nou, però ja era tard i ja no era aquell nen que jo recordava. Va esquivar a un jove amb corbata banquera que semblava molt preocupat, va enfilar el carrer Argent i va desaparèixer entre un riu d’igualadins, potser cap al seu cau, segurament cap a la mort. És fill d’aquesta ciutat, encara que ni preferit ni predilecte.

I want it all and I want it now

Ho vull tot i ho vull ara. No es valora per res l'esforç d'aconseguir un objecte. Tot és comprar i llençar ja ni tan sols usar. Avui podem comprar objectes que fa temps valien molts diners i ara no valen res. Vas a una botiga de tot a cent, i per dos euros tens un exèrcit de cotxes de joguina. Els objectes no valen res. Un bolígraf, un estoig, un llapis, una goma, folis, res!, una pinta, unes pinces, res!. No donem importància als objectes. El nostre objectiu és el consum pel consum. Vam ser intel•ligents per utilitzar eines per a arribar a objectius; caçar, recol•lectar, lluitar etc.. Érem nosaltres i el nostre instrument. L'objecte tenia llavors un estatus gairebé religiós i/o màgic. Per al caçador la seva llança construïda era sagrada, però no solament la seva llança, sinó tots i cadascun dels objectes que componien la seva vida que possiblement eren molt pocs. Abans a les nostres cases es podien enumerar tots els objectes. Perdre un era perdre part nostra. Tots guardem objectes familiars que han perdurat al llarg dels temps. Avui això no passa. Contar cadascun dels objectes que han passat i romanen en les nostres cases durant alguns mesos és una tasca impossible. L'objecte ha caigut en desús. Ha perdut el seu valor perquè podem aconseguir-lo sense cap esforç o això ens fan creure. Un objecte és objecte perquè es compra i l’essència del mateix és que es ven. Pocs són el que construïxen objectes. ¿Quant de temps fa que no heu construït o realitzat alguna cosa manualment?. Aquests temps de crisis són idonis per a començar a valorar més cadascun dels objectes que tenim. Cal cuidar-los, acaronar-los, re-utilitzar-los i eliminar la immediatesa del desig de posseir-los doncs és la que destruïx la dignitat de l'objecte i per tant del posseïdor.