7 segons

La mare plorava i suava quan el metge li va indicar que empenyés amb totes les seves forces. El pare, al seu costat, li donava suport amb la mirada i li demanava que fos valenta. Inevitablement ella va recordar el viatge que fa temps els va portar a aquesta terra promesa, va recordar els mateixos sentiments de temor i esperança que els van ennuegar en una gèlida nit, i que ara es repetien en un quiròfan impol•lut d'un nou hospital comarcal. El part era complicat. Un crit contundent va ser el pròleg al naixement del fill esperat. La brutícia pròpia del nadó no deixava entreveure la pell negríssima que sospirava ressaltar sobre les bates de les infermeres. Durant els primers set segons la nena va ser solament nena i no sabia res de sexe, races, religions, creences, llengües, estats o fronteres, només sabia que volia viure. Des del setè segon va començar la seva vida social amb la recol•lecció d'estímuls externs, entre ells la ganyota d'indiferència d'un metge sobrat de ràbia i amb excessiva paranoia pàtria, però també la mirada tendra d'una llevadora, l’abraçada vital de la seva mare o la mà tremolosa del seu pare. La nounada va començar a assimilar els seus propis prejudicis, molt llunyans dels que, en ocasions, avoquen els seus pares a la discriminació. Solament durant els primers set segons tots som absolutament iguals i sense prejudicis. La nena va néixer a un lloc i un temps concret i potser no va tenir sort. Si hagués estat blanca seria rica i set anys més tard seria molt feliç, o no, i tres dècades més treballaria en una multinacional i tindria un adossat i tres nens, o no. Però, el cas es que era dona, negra, musulmana, immigrant i pobre. Ho tenia tot. Tanmateix, encara no ho sabia, si més no durant aquests primers segons just abans de la mirada indiferent del metge i de sentir una música llunyana que deia: It's not a second, but seven seconds away, just as long as I stay, I'll be waiting...
De vegades hauríem de retrocedir a aquests primers segons de vida per poder comprendre els altres sense prejutjar-los. Tots som productes del nostre entorn que ens trobem al néixer i que no triem. Són set segons on tots som iguals i lliures.

Preparats, llestos...ja !

Existeixen persones que volen situar-se en el cinc pelat, no busquen l’èxit, ni els interessa, no volen complicar-se l’existència ni malgastar-la buscant un resultat que no desitgen, no volen sobresortir sota els paràmetres de la nostra societat que critiquem però acceptem, i no tenen aquesta voluntat de ser competitius ni volen arribar a ser els millors. Tanmateix, crec que ens equivoquem en titllar-los de mediocres. Paradoxalment, la veritable mediocritat se situa en la voluntat de voler ser els millors. Tots volem ser els millors i per tant tots som mediocres en aquest aspecte. Competim per aconseguir uns objectius, els propis de la societat actual, principalment riquesa, fama, poder i altres bajanades. La majoria ofeguem aquests objectius en el nostre subconscient i no volem reconèixer-los, per exemple, podem dir que volem un cotxe o un pis nou i millor, però no ens agrada que ens diguin que volem ser més que el veí. A tots els àmbits de la societat, la competitivitat es basa en la mentida, disfressada d’especulació en el món financer, d’enganys en el món laboral, i moltes vegades simplement d’hipocresia. Avui, la crisi econòmica i l’enfonsament de l’economia de mercat són clarament dues conseqüències d’aquesta competitivitat salvatge basada en la mentida i l’especulació. La perversitat de la competitivitat radica no només als objectius sinó també als mitjans; especulo per ésser ric, sóc fals per ascendir a la meva empresa o menteixo per conservar el poder. Davant d’aquest panorama cada vegada més persones no volen competir amb ningú ni alimentar llurs vanitats, viuen sense cap afany d’ésser més rics, ni més poderosos, ni més famosos, simplement volen fer les coses bé. En aquesta difícil actitud resideix l’eina més poderosa per ser millor persona i no respecte als altres, sinó respecte a un mateix i alhora la millor persona possible que poder oferir als altres. La universalitat d’aquesta actitud obre la possibilitat de construir un altre món diferent i segurament millor. Us envejo.

Fill d'Igualada

L’altre dia gairebé no el vaig reconèixer a la plaça de Cal Font. Caminava ràpid amb la mirada perduda en el buit del seu món. Els seus ulls estaven enfonsats en els ossos angulars de la cara desfigurada. Semblava un zombi pudorós lliscant com una serp entre joves amb serrell i wonderbrá a l’ús. Portava una bossa de plàstic igual que una adolescent porta la seva bossa estampada d’ossets molt tendres. Quelcom valuós portaria, potser ampolles de plàstic, quincalles o simplement merda. El seu cos, sense massa muscular, sospirava per obtenir aliment venal, la seva fam denotava tristor i mort. Trenta anys abans era tot vida, un nen feliç que jugava a la baldufa als carrers d’un barri amb nom de mare de deu, com molts barris miserablement obrers. Formava part del paisatge dels anys setanta, edificis malalts, bars bruts i carrers sense asfaltar com els somnis inacabats dels seus veïns emigrants, humils somnis i humils esperances posades en els seus fills. Va créixer a l’ombra d’aquesta ciutat, entre iguals i cotons per netejar les agulles del plaer i finalment, com una gota més, va caure en la freda terra de la desesperació. Va perdre tota il·lusió i ningú no el va estimar mai més. Ara el futur ja és realitat i es presenta cruel i inhòspit per a un supervivent entre perdedors morts i oblidats. A la seva ment no caben records infantils que puguin almenys tapar l’ansietat de la seva ànima. Em va mirar fugaçment però no em va reconèixer. M’hagués agradat dir-li que el recordava, parar el món i que tornés a néixer en un de nou, però ja era tard i ja no era aquell nen que jo recordava. Va esquivar a un jove amb corbata banquera que semblava molt preocupat, va enfilar el carrer Argent i va desaparèixer entre un riu d’igualadins, potser cap al seu cau, segurament cap a la mort. És fill d’aquesta ciutat, encara que ni preferit ni predilecte.