Article 20

Puc escriure els articles més tristos aquesta nit. Escriure per exemple: L’Anoia és una comarca gris mediocre i pobre i Igualada el seu màxim exponent. En nits com aquesta veiem altres ciutats i comarques que brillen en la llunyania, terres que sempre han estat estimades i ara són admirades. Puc escriure les opinions més tristes aquesta nit. Realment, jo també la vaig admirar i estimar, fins i tot ella també em va estimar i em va tractar bé. En moltes ocasions va ser la primera, la pionera, amb una indústria potent, uns serveis emergents i una cultura també incipient. L’estimava per les seves persones, pels seus pobles i sobretot per Igualada que em va tenir entre els seus braços. Com no pensar en ella, com no enamorar-me’n. Però ara sento que l’hem perduda, que ja no som els mateixos.
Puc escriure les opinions més tristes en aquest article, escriure per exemple: Aquesta comarca havia de ser la primera, ho tenia tot i tots hem fallat, polítics, empresaris, sindicats, societat civil, tots nosaltres l’hem perduda. No hem de buscar culpables ni raons, encara que molts diuen que hem estat covards. En èpoques passades varem ser feliços, com no recordar-me’n, com no oblidar-me’n. Tantes vegades varem ser envejats. Però ara penso que l’hem perduda, que ja no és la que era, i que està molt sola a la nit immensa.
En temps com aquests pateixo per ella, per haver-la estimada i veure-la ara tan trista. No som feliços per veure-la abandonada i perduda. Ella, la nostra comarca ja no és la mateixa. Això és tot. En la foscor, alguns pensen i busquen solucions, perquè ningú no es conforma amb aquesta situació. La mateixa nit estelada que abraçava la Conca en temps pròspers és la mateixa que avui ens bressa, tanmateix els d’aleshores ja no som els mateixos. Alguns ja no confien en ella però quant i quants l’havien creguda! Van ser tan breus aquests temps feliços i ara són tan llargs aquests temps de tristor. Tanmateix no tot està perdut, tal i com varem ser podem tornar a ser i molt més lluny podem arribar, perquè en temps com aquells varem ser feliços i avui tothom plora per veure-la trista i tothom vol veure-la somriure novament, encara que no sigui aquest l’últim dolor que ens causi i aquest no sigui l’últim article que jo li escrigui.