Marxo

Bé, després de diversos intents he pogut migrar aquest bloc a un domini propi: http://www. rafamoya.com. Els que tenen enllaços a aquest bloc i els que s'han subscrit prec actualitzin els seus enllaços i apuntin ara al meu nou bloc.

Moltes gràcies

Article 20

Puc escriure els articles més tristos aquesta nit. Escriure per exemple: L’Anoia és una comarca gris mediocre i pobre i Igualada el seu màxim exponent. En nits com aquesta veiem altres ciutats i comarques que brillen en la llunyania, terres que sempre han estat estimades i ara són admirades. Puc escriure les opinions més tristes aquesta nit. Realment, jo també la vaig admirar i estimar, fins i tot ella també em va estimar i em va tractar bé. En moltes ocasions va ser la primera, la pionera, amb una indústria potent, uns serveis emergents i una cultura també incipient. L’estimava per les seves persones, pels seus pobles i sobretot per Igualada que em va tenir entre els seus braços. Com no pensar en ella, com no enamorar-me’n. Però ara sento que l’hem perduda, que ja no som els mateixos.
Puc escriure les opinions més tristes en aquest article, escriure per exemple: Aquesta comarca havia de ser la primera, ho tenia tot i tots hem fallat, polítics, empresaris, sindicats, societat civil, tots nosaltres l’hem perduda. No hem de buscar culpables ni raons, encara que molts diuen que hem estat covards. En èpoques passades varem ser feliços, com no recordar-me’n, com no oblidar-me’n. Tantes vegades varem ser envejats. Però ara penso que l’hem perduda, que ja no és la que era, i que està molt sola a la nit immensa.
En temps com aquests pateixo per ella, per haver-la estimada i veure-la ara tan trista. No som feliços per veure-la abandonada i perduda. Ella, la nostra comarca ja no és la mateixa. Això és tot. En la foscor, alguns pensen i busquen solucions, perquè ningú no es conforma amb aquesta situació. La mateixa nit estelada que abraçava la Conca en temps pròspers és la mateixa que avui ens bressa, tanmateix els d’aleshores ja no som els mateixos. Alguns ja no confien en ella però quant i quants l’havien creguda! Van ser tan breus aquests temps feliços i ara són tan llargs aquests temps de tristor. Tanmateix no tot està perdut, tal i com varem ser podem tornar a ser i molt més lluny podem arribar, perquè en temps com aquells varem ser feliços i avui tothom plora per veure-la trista i tothom vol veure-la somriure novament, encara que no sigui aquest l’últim dolor que ens causi i aquest no sigui l’últim article que jo li escrigui.

2009

Diuen que l’any 2009 serà l’escenari de reflexions i la llavor de canvis profunds. Sembla ser que aquesta crisi econòmica ha de ser el detonador per replantejar la nostra escala de valors. Actualment convivim amb la falsedat, l’especulació, l’estafa, la mentida i la corrupció i no ens escandalitzem. Fins fa poc estafar a Hisenda, especular amb la compravenda de immobles i la borsa eren accions dignes d’admiració. Avui dia sabem que amb un telèfon i moltes mentides podem establir infinitat de negocis i si ho fem des de posicions de domini, podem fer la traveta al món. Tot és mentida, tot és façana i ningú ha sortit mogut a la foto. Vivim immergits en la forma, en el decorat de les coses. No ens importa el contingut, res no és el que sembla. La gran metàfora que explica tot això és Matrix. El nostre món, resultat d’un hipotètic progrés, no és més que una simulació virtual, una il•lusió, una immensa mentida. En aquest sentit, Internet ha potenciat certa virtualitat basada en la mentida d’algunes relacions humanes.
Tanmateix, això s’acaba, i segons molts analistes neixen nous temps i amb ells volem i podem enterrar els vells. De fet i com moltes vegades passa és el propi Internet l’escenari on es comença a enterrar aquesta falsedat que ens ha dominat últimament. Es pot verificar que existeix un auge de l’autenticitat en aquest mitjà. Moltes persones a l’hora d’interactuar a la xarxa ja no utilitzen pseudònims, abans tan utilitzats, sinó simplement el seu nom i cognoms, incloent fotografies per subratllar encara més la seva identitat. Sembla que vénen temps on regna la veritat i el contingut enfront la mentida i la forma i amb això emergeixen nous valors potser oblidats com l’honestedat i la transparència. Valors que les empreses i organitzacions faran seus i no des de raons estrictament morals sinó, moltes vegades, des dels propis principis del capitalisme com és la generació de beneficis econòmics. És molt possible que l’honestedat i la confiança aflorin com a valors necessaris i exigibles a les empreses, organitzacions i poders públics. I això és només el principi.
Ara bé, tot són previsions, anàlisi de tendències i malauradament no són fets. Són previsions que amaguen desitjos i somnis que vull que es compleixin i espero que 2009 sigui l’any com a mínim de la reflexió.

Pur teatre

Són retalls de temps que componen una vida, moments lligats però amb alè propi, que tenen un espai i uns protagonistes. Són capítols d'una vida amb principi i fi: la infància, el col•legi, l’institut, l'adolescència, les sortides, els trenta, l'empresa. Poden ser drames, comèdies, tragèdies, històries eròtiques, infantils, mudes, socials o compromeses, hi ha de tots els tipus. De vegades, aquests episodis configuren una sèrie ridícula a l'estil d'una espanyolada dels cinquanta, o són de gran qualitat, o potser tenen un aire intel•lectual tipus Dogma, fins i tot n'hi ha que només busquen l'èxit comercial. En un mateix episodi pot haver-hi una sola trama o diverses, independents o relacionades que transcorren en temps seqüencials o paral•lels. Les nostres vides són mosaics de capítols que componen una sèrie. Normalment s'identifiquen pels seus protagonistes dels quals sempre ets l’actor o actriu principal.
De tant en tant, topo amb algun actor secundari d'un episodi anterior meu ja desclassificat i oblidat, o amb l'actriu principal d'una sèrie de la que vaig formar part. En qualsevol cas, no m'agrada la indiferència gratuïta dels que menyspreen les seves sèries visceralment. Em desagraden els que cremen les seves filmoteques i no reparen en els seus actors i actrius, oblidant grans actuacions de les que estem tan orgullosos. Sens dubte, tots conservem el nostre Book d'actors i actrius en els nostres records. Alguns li afegeixen la sofisticació mitjançant eines cibernètiques com el Facebook.
És tradició imposada per aquestes dates fer recompte de les nostres sèries. És commovedor veure com certs protagonistes acoloreixen les seves antigues sèries en blanc i negre i les eleven a un nivell quasi sagrat. És temps de repassar la nòmina emocional dels nostres actors i actrius actuals i liquidar contractes dels que no se saben el paper o se’l saben massa bé. Són dies idonis per repassar el guió, intercanviar papers, refinar la fotografia, replantejar els escenaris, contractar més extres i també, perquè no, preveure un final feliç. És desig comptar amb grans actors i actrius per a les nostres sèries, que estiguin ben pagats amb grans quantitats d'amor o d’altres gratificacions no tan dignes, perquè una sèrie sense secundaris pot convertir-se en un tràgic monòleg. En qualsevol cas, sempre esperem l'aplaudiment del públic o en el seu defecte uns quants xiulets que almenys ens facin sentir vius, total, és pur teatre.

La mà invisible

No hem necessitat cap reflexió revolucionària per adonar-nos que el sistema capitalista no funciona. La pròpia experiència econòmica està demostrant que és un sistema frustrat, en absolut perfecte i si ens situem amb una certa perspectiva històrica podem afirmar que el nostre futur és incert. El sistema ens pot abocar a l’abisme de la pobresa econòmica mundial.

La principal causa de les crisis econòmiques, en general, és la separació efectiva entre economia fictícia i real. L’economia fictícia es basa en l’especulació, producte inevitable de la borsa i els artificis financers i la economia real és la productiva, la dels productes reals i tangibles. Aquesta separació s’agreuja quan la primera assoleix un grau d’especulació tan alt (bombolles financeres i immobiliàries) que no té res a veure amb l’economia real. Per exemple, quan una empresa assoleix un valor desorbitat en borsa que no correspon amb la realitat, o quan els bancs presten diners a persones per comprar propietats el preu de les quals és irreal. La caiguda de l’economia financera causa la inevitable caiguda de l’economia real i provoca que moltes empreses presentin expedients de regulació d’ocupació i a major atur menor consum privat i a menor consum, menor producció i així entrem a una espiral difícil de sortir. En aquest sentit, alguns economistes demanen un augment del consum, sobretot als qui tenen feines estables.
Paradoxalment per sortir de la crisi cal consumir, però en èpoques de crisi és molt difícil per raons obvies. Però no només cal consumir en èpoques de crisi, sinó que el mercat demana consumir sempre i quant més millor. I aquest és el segon gran error del sistema capitalista, el creixement de la demanda del consum provoca inevitablement l’esgotament i destrucció dels recursos naturals. A més i no menys important redueix a l’ésser humà a un ésser consumista.
Òbviament dins del sistema capitalista mai no podrem controlar la separació entre economies, els recursos tampoc no són il·limitats i moltes persones comencen a estar fartes de ser només consumidores.

El sistema està esgotat i hem d’actuar, primer, reflexionant sobre el nostre paper en la societat i després actuant amb valentia i coratge per canviar nostra relació amb ell. Exemples són les recerques de noves formes de consum, noves formes de feina o nous plantejaments econòmics com el decreixement, concepte que defensa la disminució de la producció econòmica amb l’objectiu de establir una nova relació entre persona i natura i entre les pròpies persones. Reflexions i accions que no volen destruir el sistema, ans al contrari, canviar-lo

En qualsevol cas, tots som responsables del que està passant i sinó que s’ho preguntin ja no als qui aquest Nadal no viuran dignament, respecte als esquemes de la nostra societat occidental, perquè han perdut la feina, sinó als que es moren de fam i això no és demagògia, és brossa que amaguem sota de la catifa del sistema, la nostra catifa.

Oh ZOOM, el meu ZOOM!

Com el professor Keating al Club dels Poetes Morts, el festival ZOOM d’Igualada em va proposar que pugés a una taula per canviar de perspectiva, per veure, conèixer, imaginar i sentir de forma diferent. Doncs bé, així fou. Durant alguns dies em vaig deixar portar, no pujant a una taula sinó assegut en una butaca a l'Ateneu. De la mà del ZOOM, el meu capità, vaig recórrer laberints de passions, emocions i vivències que emanaven de magnífics telefilms. Vaig sortir de copes amb gats pel barri. Vaig conèixer veïns i problemes, amics i esperances i els vaig demanar Comida para gatos per als gossos del barri. Em vaig trobar amb un pianista de mans fines que trossejava cossos i vessava sang per cobdícia. Vaig tenir por de la condició humana i vaig veure com Las manos del pianista també poden ésser peus de porc. Vaig aprendre un codi meravellós, 11 significa ets preciosa, 12 t’estimo (12 heisst: ich liebe dich) i 10 imagina que l’amor sorgeix en una negra nit de la història de víctimes i torturadors. Vaig acariciar l’anhel de justícia en una cacera (La Traque) que respongués pels morts del nazisme. Vaig conèixer El mirall que abraçava records horribles de l’ànima humana i vaig ensopegar amb un altre que deformava la realitat de manera esperpèntica i vaig vestir el meu crani privilegiat amb Las galas del difunto. Vaig viure somnis infantils de noms estranys com Marameo que retornen a la maduresa i es mereixen reviure més enllà de la serietat adulta. Vaig assistir a la metàfora de la construcció europea, a la llavor de la convivència dels pobles en una arca de Babel (L'Arche de Babel). I no només això, sinó que vaig presenciar debats televisius, a vegades interessants, altres intel•lectuals, discursos emocionants, opinions i manifestacions culturals sense mediacions. Imagineu-vos doncs, quanta vida he vist! I és per això que quan finalment vaig baixar de la taula o em vaig aixecar de la butaca, vaig aplaudir amb passió i agraïment. Gràcies ZOOM pel viatge, per l’experiència. Espero que et tractin bé, que t’estimin i que no t’oblidin perquè et necessitem, i molt.

7 segons

La mare plorava i suava quan el metge li va indicar que empenyés amb totes les seves forces. El pare, al seu costat, li donava suport amb la mirada i li demanava que fos valenta. Inevitablement ella va recordar el viatge que fa temps els va portar a aquesta terra promesa, va recordar els mateixos sentiments de temor i esperança que els van ennuegar en una gèlida nit, i que ara es repetien en un quiròfan impol•lut d'un nou hospital comarcal. El part era complicat. Un crit contundent va ser el pròleg al naixement del fill esperat. La brutícia pròpia del nadó no deixava entreveure la pell negríssima que sospirava ressaltar sobre les bates de les infermeres. Durant els primers set segons la nena va ser solament nena i no sabia res de sexe, races, religions, creences, llengües, estats o fronteres, només sabia que volia viure. Des del setè segon va començar la seva vida social amb la recol•lecció d'estímuls externs, entre ells la ganyota d'indiferència d'un metge sobrat de ràbia i amb excessiva paranoia pàtria, però també la mirada tendra d'una llevadora, l’abraçada vital de la seva mare o la mà tremolosa del seu pare. La nounada va començar a assimilar els seus propis prejudicis, molt llunyans dels que, en ocasions, avoquen els seus pares a la discriminació. Solament durant els primers set segons tots som absolutament iguals i sense prejudicis. La nena va néixer a un lloc i un temps concret i potser no va tenir sort. Si hagués estat blanca seria rica i set anys més tard seria molt feliç, o no, i tres dècades més treballaria en una multinacional i tindria un adossat i tres nens, o no. Però, el cas es que era dona, negra, musulmana, immigrant i pobre. Ho tenia tot. Tanmateix, encara no ho sabia, si més no durant aquests primers segons just abans de la mirada indiferent del metge i de sentir una música llunyana que deia: It's not a second, but seven seconds away, just as long as I stay, I'll be waiting...
De vegades hauríem de retrocedir a aquests primers segons de vida per poder comprendre els altres sense prejutjar-los. Tots som productes del nostre entorn que ens trobem al néixer i que no triem. Són set segons on tots som iguals i lliures.